Recentment hem pogut llegir que els fons de deute són els que més patrimoni acumulen dins del mercat espanyol. La tendència és clara: els inversors continuen apostant majoritàriament per productes conservadors.

https://www.eleconomista.es/mercados-cotizaciones/noticias/13803372/03/26/los-inversores-ceban-a-los-fondos-espanoles-de-deuda-son-los-que-mas-patrimonio-superior-a-1000-millones-de-euros-tienen.html 

No és una sorpresa. Històricament, l’estalvi a Espanya ha estat associat a conceptes com:

• seguretat
• estabilitat
• absència de risc

Això ha portat a una realitat curiosa: només aproximadament un 17 % de l’estalvi financer està exposat a renda variable.

Però aquest percentatge planteja una pregunta important.

Ser conservador significa evitar la volatilitat?

Moltes entitats financeres han comercialitzat durant anys productes conservadors amb un objectiu molt clar: que el client no veja fluctuacions importants en el valor de la seua inversió.

A curt termini això genera tranquil·litat.

Però a llarg termini pot generar un problema estructural: no superar la inflació.

Si una inversió manté el capital però el seu rendiment és inferior a l’augment dels preus, el patrimoni en termes reals està perdent valor.

La renda variable com a motor de creixement

La renda variable és l’actiu que històricament ha proporcionat major rendibilitat real a llarg termini.

És cert que comporta volatilitat. Però aquesta volatilitat es redueix significativament quan l’horitzó temporal és ampli.

Per això, en moltes planificacions patrimonials internacionals, la renda variable ocupa un pes molt més rellevant dins de les carteres.

El veritable error: confondre prudència amb immobilisme

Invertir de forma conservadora no hauria de significar eliminar completament el risc.

Significa gestionar-lo de manera intel·ligent.

Una cartera ben planificada hauria de combinar diferents tipus d’actius per aconseguir tres objectius:

• estabilitat
• creixement
• protecció contra la inflació

Quan l’exposició a renda variable és excessivament baixa, la cartera pot acabar sent segura en aparença, però ineficaç per preservar el patrimoni a llarg termini.

Reflexió final

El debat no és si cal assumir risc o no.

El debat és si les carteres estan realment preparades per protegir el patrimoni en el futur.

I en aquest sentit, un 17 % de renda variable pot ser, simplement, massa poc.

«Els punts de vista i les opinions expressades de manera totalment gratuïta en aquest blog/web són personals i no corresponen necessàriament ni als de l’empresa amb la qual col·labore o he col·laborat, ni als de les persones amb les quals col·labore, ni als dels meus companys de professió. En cap cas constitueixen un assessorament ni una opinió institucional.»